Hi ha moltes classes de coralls, els quals existeixen em moltes formacions diferents. Alguns tenen esquelets flexibles que ondulen amb el fluir de les rítmiques onades, mentre d’altres construeixen esquelets durs com pedres.
Durant milers d’anys, colònies de coralls durs construeixen les formacions costeres conegudes am el nom de esculls, lentament depositant els seus esquelets calcaris a mida que van creixent.
Els esculls són formacions que formen autèntiques barreres al voltant d’illes o tancant llacunes circulars poc profundes, aquestes barreres protegeixen les costes de les marejades de turmentes i contribueixen a la formació de les platges de sorres blanques.
Aquestes construccions es veuen impulsades per l’energia solar i, gràcies a les algues unicel·lulars que viuen dins els teixits del corall, poden capturar la llum solar i proveir-se de l’energia necessària per a nodrir les activitats de construcció d’esculls.
Degut a aquestes algues, que s’anomenen zooxantel·les, les especies colonials constructores d’esculls necessiten unes condicions d’aigües poc profundes i ben il·luminades perquè les algues necessiten llum abundant per a fer la fotosíntesi. Cal tenir present que, inclús en les aigües tropicals més clares, la llum es dispersa a més de 50m de profunditat i és insuficient per a la vida de les plantes. A més per a proliferar necessiten zones on les temperatures mitges de l’aigua superin els 20ºC, on hi hagi una gran il·luminació, una salinitat constant i es necessari el moviment de l’aigua de mar.
La presència de zooxantel·les explica la necessitat de abundant llum solar. La relació entre el pòlip i l’alga encara no es compren amb exactitud, però es coneix que és una relació simbiòtica. El pòlip aporta protecció i nutrients, mentre que l’alga contribueix a la calcificació de l’exosquelet del corall i ajuda a eliminar els productes de desfeta que aquest origina.
Totes les condicions esmentades solsament es donen de forma simultània en latituds tropicals i en les costes orientals dels continents.
El més clar exemple d’escull de corall és la gran barrera australiana.
La gran barrera de corall, es mencionada a vegades com el esser animal viu més gran del món, i es que amb una extensió de 2.300km constitueix la major estructura mai construïda per essers vius.
La gran barrera fou descoberta el 11 de Juny de 1770 quan el capità James Cook hi va encallar am el seu vaixell, es tracta d’una illa vivent localitzada al sud del tròpic de Capricorn, a la plataforma continental del nord-est d’Austràlia.
En aquesta plataforma hi ha un cinturó marí amb esculls de coral·lins, illots, illes i aigües abrigades i ocupa una superfície de 350.000km2.
La gran barrera es troba en una franja que s’estén des de l’illa de Fraiser fins al cap de York i té 2.300km de longitud. Està formada per 2.500 esculls aïllats la mida dels quals oscil·la entre els 100m2 i els 100km2.
La majoria dels esculls es troben submergits i els que sobresurten del nivell del mar s’anomenen “cayos”.
La formació de la gran barrera va començar fa uns 15.000 anys i el seu nucli inicial va ser un conjunt de larves de pocs mil·límetres de longitud dipositades sobre els fons de l’oceà. L’estructura coral·lina està formada per milions de cuirasses d’uns animals diminuts anomenats pòlips.
Els pòlips són invertebrats marins de mida reduïda que pertanyen al grup dels cnidaris, viuen en colònies molt nombroses i fabriquen un exosquelet calcari comú.
Els pòlips viuen en les cuirasses fins a la seva mort, en morir la cuirassa roman en la colònia i serveix d’aixopluc i refugi a altres organismes durant la seva fase de creixement.
El corall constructor inicia la seva vida com una diminuta larva planctònica que es fixa en un lloc adequat, càlid i poc profund. En créixer, el pòlip, no augmenta molt de mida, i en un moment determinat per gemació genera un altre pòlip similar que roman unit a ell i que, alhora, creix i es multiplica per gemació.
D’aquesta manera s’arriba a una colònia de centenars d’individus diferents, però solidaris, l’esquelet comú dels quals forma la base de l’escull.
Les causes de la seva mida i longevitat són l’estabilitat geològica de l’assentament en la plataforma australiana i les favorables corrents oceàniques. Els vents provinents del sud-est fan que la càlida temperatura de les aigües australianes variï poc amb la profunditat. Aquests vents bufen durant nou mesos a l’any sobre el marge exterior de l’escull, i això manté també el subministrament d’aigua de mar rica en material orgànic necessari per al creixement del corall.
A mida que la colònia creix cap a la superfície, els seus membres fundadors moren, però l’esquelet calcari es manté, modifica la seva estructura cristal·lina per la pressió i per efecte de la percolació de minerals des de dalt. Així, els exosquelets calcaris es van acumulant i l’escull creix sobre si mateix fins assolir notables dimensions.
Sobre aquesta acumulació de residus de carbonat de calci (CaCO3) s’estén una prima capa d’animals vius. Hi ha animals de totes les formes i mides, s’han observat 1.500 especies de peixos, 300 especies de coralls, 4.000 especies de mol·luscs, 400 especies d’esponges i centenars d’anemones, cucs marins, crustacis i equinoderms (estrelles de mar, eriçons de mar, crinoïdeus, etc.). Aquesta biodiversitat de la gran barrera australiana reflecteix la maduresa del ecosistema.
La barrera australiana com a ecosistema:
L’ecosistema de l’escull de corall es refereix a totes les interaccions i relacions existents entre les moltes plantes i animals i l’escull com a tal, i també amb l’entorn i els hàbitats que envolten la gran barrera.
Durant milers d’anys aquestes plantes i animals s’han desenvolupat en un complex i dinàmic balanç uns amb altres i amb els seus medi ambients. L’ecosistema d’esculls de corall és una de les àrees naturals més biològicament diverses i econòmicament importants del planeta.
Els esculls de corall són, al mateix temps que les selves tropicals, els ecosistemes amb major biodiversitat del planeta. Es situen en zones de convergència i en aigües molt pobres i netes. Això resulta estrany tenint en compte la gran quantitat de biomassa i producció que mantenen, i encara més quan sabem que la major part de carbonat de calci dipositat i acumulat als esquelets és molt poc reactiu. L’ecosistema és el resultat d’una simbiosi entre el corall i unes algues dinoflagel·lades, les zooxantel·les.
Aquesta simbiosi entre dues espècies és coneguda com mutualisme. El mutualisme el denominem quan les dues espècies que intervenen en la simbiosi es beneficien mútuament sense perjudicar-ne a l’altra. El funcionament d’aquesta simbiosi és senzill. Les algues sintetitzen nutrients durant el dia gràcies a la fotosíntesi i cedeixen una bona part dels nutrients al corall i al mateix temps alliberen un mucus a l’aigua format per carbohidrats pobres en nitrogen que alimenten al zooplàncton present a l’escull. Per la nit els pòlips s’alimenten d’aquest zooplàncton. Les zooxantel·les a canvi es beneficien de la protecció que els ofereix el corall.
Les variades formes dels esculls ofereixen acomodament i alberg a nombrosos organismes.
Alguns components de les formacions coral·lines, com alcionaris o coralls tous i gorgònies, són també celentèris emparentats amb les madrèpores. Altres, com esponges, creixen de manera espectacular i poden competir amb els coralls. Altres organismes diminuts aprofiten l’abundància d’espais vitals en l’escull. Molts s’alimenten per filtració tant eficaçment que s’ha estimat que absorbeixen el 90% del fitoplàncton i el 60% del zooplàncton de l’àrea.
Els equinoderms són part important de la població de les barreres de corall. Els ofiurs ocupen tots els forats disponibles en algunes àrees someres i amb els seus braços ondulants atrapen als petits organismes planctònics. En llocs més profunds acostumen a abundar els eriçons de mar, alguns dels quals devoren als mateixos pòlips dels coralls.
Per tot l’escull es troben holotúries; aquestes criatures, que semblen inertes, compleixen una funció important per al desenvolupament del banc, doncs s’alimenten de detritus; els residus excretats, fragments de sorra i conquilles, contribueixen a consolidar la fràgil estructura dels coralls morts.
Les estrelles de mar no són freqüents, però recentment una espècie ha adquirit fama en la regió indopacífica, coneguda amb el nom de “corona d’espines”, s’alimenta de pòlips de corall vius i en algunes zones ha causat danys irreparables en les comunitats de madrèpores.
Nombroses espècies de mol·luscs poblen els esculls coral·lins. Grans gasteròpodes, com tritònids i porcellanes, abunden en els llocs on no han reduït el seu número els col·leccionistes, atrets per la bellesa de les seves conquilles. Es troben amb profusió bivalves, inclosa la gegantesca Tridacna. Les bavoses de mar competeixen en brillantor de colorit amb els coralls i els cucs tubícoles estenen els seus complicats tentacles per atrapar les partícules de les que s’alimenten.
En aquest món brillant, el colorit més variat correspon als peixos, que troben abundants nínxols en aquest ecosistema. Alguns són extremadament territorials i al menor perill es refugien en la mateixa branca de corall, encara que aqueta hagi emergit de l’aigua. Quasi tots tenen el cos alt i comprimit lateralment, per desplaçar-se entre els coralls vius. Molts són carnívors, sovint amb tècniques d’alimentació molt especialitzades; així, el peix papallona i el peix cirurgià, de boca prominent, s’alimenten de pòlips que extreuen dels seus allotjaments capsuliformes; els peixos lloro tenen fortes mandíbules en forma de bec, amb les quals trituren esquelet i pòlips; el soroll que produeixen al menjar pot sentir-se a distància en l’aigua. Peixos senyoreta, trompeta, làbrids, anguiles i cavalles, i molts altres tenen cabuda en aquest medi ambient tant complex i tant ple de color. Els taurons ronden a vegades els voltants dels esculls; també es veuen en ocasions barracudes i bonítols, peixos voladors i peixos vela; però tots ells són en realitat habitants dels mars oberts i no dels microcosmos tancats dels esculls.
Relacions dins de l’ecosistema.
En l’estudi de la flora i fauna present en les barreres coral·lines es pot establir una sèrie de relacions, i es que, el corall, a part de donar protecció a les zooxantel·les també dóna protecció a molts altres organismes.
Per exemple un tipus de cucs, els poliquets tubícoles que viuen dins del propi corall, presenten un plomall tentacular que poden desplegar des de la regió cefàlica. Altres criatures en canvi no viuen dins sinó encastades a ell que intenten distanciar-se per aconseguir aliment filtrant l’aigua del mar. Al corall també s’hi poden adherir esponges que tenen relacions de comensalisme albergant al seu interior petits peixos o crustacis. El comensalisme és aquella relació entre espècies en la que una en surt beneficiada sense perjudicar a l’altra. Un cas pot ser el d’una espècie de petites gambes que tenen una estructura social semblant a la de les abelles. Tots els individus de la comunitat són descendents de la reina i al mateix temps hi han individus especialitzats, uns en captar menjar altres, com el soldats, nascuts per defensar el territori d’intrusos que poden ser una amenaça per la colònia com els cucs poliquets, petits depredadors que busquen menjar dins les esponges. Així doncs aquests crustacis es beneficien de la protecció i l’aliment que els ofereix l’esponja. Les anemones que també es dipositen al corall també tenen inquilins com el peix pallasso que amb una substància repel·lent que té a les escates repel·leix els cnidòcits de l’anemone, un altre exemple de comensalisme.
Altres crustacis, com crancs, viuen entre els coralls amagats en les ramificacions de manera que tenen una mena de protecció en casos aquests crustacis poden defensar la vida del corall. Una estrella de mar, la Acanthaster o la Corona d’Espines, de nombrosos braços, fins 16, repleta d’espines s’alimenta de corall expulsant el seu estomac per la boca digerint viu al corall. El corall no es pot defensar per això diem que estableix una mena de relació de mutualisme amb crancs ja que aquests amb les seves pinces poden fer retrocedir l’estrella de mar a base de tallar els seus peus ambulacrals, el corall al seu temps li ofereix protecció al petit crustaci. Però el corall no és un animal que només tingui relacions de mutualisme o comensalisme, també té de competència amb altres coralls. En aquests ecosistemes hi ha una lluita continua per l’espai i els coralls també lluiten, quan per la nit surten per menjar si dos coralls es troben molt junts es poden atacar abocant, com l’Acanthaster, el seu estomac fora, abocant els sucs gàstrics a l’exterior. El corall també pateix a causa d’altres peixos com el peix papallona que s’alimenta de corall.
Sobre els esculls coral·lins també neixen multitud i nombroses espècies d’algues que serveixen d’aliment a nombrosos peixos com també de protecció a petits peixos. Aquí també s’observen moltes relacions de competència per l’aliment i l’espai com és el cas dels peixos cirurgians que han de lluitar contra més peixos, això es repeteix moltes vegades en diferents espècies. També hi ha lluites per la zona de caça com per exemple la cherna roga que s’alimenta de petits peixos que viuen entre els esculls, aquest animal neda tranquil·la i lentament entre les seves preses fins que aquestes es confien. Si un altre depredador entra en la seva zona es disputarà una lluita de competència. Com per exemple si un peix lleó, característic per les seves punxes verinoses envaeix aquest tros de l’escull. Aquestes relacions també es troben entre altres espècies.
En gairebé qualsevol ecosistema hi ha un superdepredador, en el cas dels esculls de corall aquest lloc correspon als taurons i a les ralles, que per la nit gràcies a uns òrgans sensorials sensibles a la electricitat busquen preses amagades, aquest mecanisme també l’utilitzen els taurons a més de l’olfacte, com el de puntes blanques, que busquen peixos amagats a l’escull.
Però també hi ha bones relacions entre espècies. Els grans animals que viuen a l’oceà, com les tortugues marines, molts cops s’apropen als esculls on els peixos rentadors desparasiten a aquests animals, alimentant-se d’aquesta manera.
Aquestes són algunes de les moles relacions que existeixen als esculls de coral, on també hi habiten pops, sèpies, diferents mol·luscs i crustacis i nombroses espècies de peixos que fan d’aquest ecosistema un lloc màgic i meravellós.
Per exemple un tipus de cucs, els poliquets tubícoles que viuen dins del propi corall, presenten un plomall tentacular que poden desplegar des de la regió cefàlica. Altres criatures en canvi no viuen dins sinó encastades a ell que intenten distanciar-se per aconseguir aliment filtrant l’aigua del mar. Al corall també s’hi poden adherir esponges que tenen relacions de comensalisme albergant al seu interior petits peixos o crustacis. El comensalisme és aquella relació entre espècies en la que una en surt beneficiada sense perjudicar a l’altra. Un cas pot ser el d’una espècie de petites gambes que tenen una estructura social semblant a la de les abelles. Tots els individus de la comunitat són descendents de la reina i al mateix temps hi han individus especialitzats, uns en captar menjar altres, com el soldats, nascuts per defensar el territori d’intrusos que poden ser una amenaça per la colònia com els cucs poliquets, petits depredadors que busquen menjar dins les esponges. Així doncs aquests crustacis es beneficien de la protecció i l’aliment que els ofereix l’esponja. Les anemones que també es dipositen al corall també tenen inquilins com el peix pallasso que amb una substància repel·lent que té a les escates repel·leix els cnidòcits de l’anemone, un altre exemple de comensalisme.
Altres crustacis, com crancs, viuen entre els coralls amagats en les ramificacions de manera que tenen una mena de protecció en casos aquests crustacis poden defensar la vida del corall. Una estrella de mar, la Acanthaster o la Corona d’Espines, de nombrosos braços, fins 16, repleta d’espines s’alimenta de corall expulsant el seu estomac per la boca digerint viu al corall. El corall no es pot defensar per això diem que estableix una mena de relació de mutualisme amb crancs ja que aquests amb les seves pinces poden fer retrocedir l’estrella de mar a base de tallar els seus peus ambulacrals, el corall al seu temps li ofereix protecció al petit crustaci. Però el corall no és un animal que només tingui relacions de mutualisme o comensalisme, també té de competència amb altres coralls. En aquests ecosistemes hi ha una lluita continua per l’espai i els coralls també lluiten, quan per la nit surten per menjar si dos coralls es troben molt junts es poden atacar abocant, com l’Acanthaster, el seu estomac fora, abocant els sucs gàstrics a l’exterior. El corall també pateix a causa d’altres peixos com el peix papallona que s’alimenta de corall.
Sobre els esculls coral·lins també neixen multitud i nombroses espècies d’algues que serveixen d’aliment a nombrosos peixos com també de protecció a petits peixos. Aquí també s’observen moltes relacions de competència per l’aliment i l’espai com és el cas dels peixos cirurgians que han de lluitar contra més peixos, això es repeteix moltes vegades en diferents espècies. També hi ha lluites per la zona de caça com per exemple la cherna roga que s’alimenta de petits peixos que viuen entre els esculls, aquest animal neda tranquil·la i lentament entre les seves preses fins que aquestes es confien. Si un altre depredador entra en la seva zona es disputarà una lluita de competència. Com per exemple si un peix lleó, característic per les seves punxes verinoses envaeix aquest tros de l’escull. Aquestes relacions també es troben entre altres espècies.
En gairebé qualsevol ecosistema hi ha un superdepredador, en el cas dels esculls de corall aquest lloc correspon als taurons i a les ralles, que per la nit gràcies a uns òrgans sensorials sensibles a la electricitat busquen preses amagades, aquest mecanisme també l’utilitzen els taurons a més de l’olfacte, com el de puntes blanques, que busquen peixos amagats a l’escull.
Però també hi ha bones relacions entre espècies. Els grans animals que viuen a l’oceà, com les tortugues marines, molts cops s’apropen als esculls on els peixos rentadors desparasiten a aquests animals, alimentant-se d’aquesta manera.
Aquestes són algunes de les moles relacions que existeixen als esculls de coral, on també hi habiten pops, sèpies, diferents mol·luscs i crustacis i nombroses espècies de peixos que fan d’aquest ecosistema un lloc màgic i meravellós.
Esculls en perill d’extinció.
El creixement de la barrera de corall australiana ha disminuït, durant els últims 19 anys, un 14%. Les causes d’aquest decreixement són moltes. A nivell més local trobem l’abocament d’aigües residuals i els abocaments procedents de l’agricultura o de petroli, el desenvolupament sense parar i la desforestació indiscriminada, la sobrepesca, les maniobres militars o les llanxes motores i les escombraries. Tot i així també trobem en un caire més global el canvi climàtic.
Tots els abocaments són problemàtics. Les aigües residuals procedents de l’agricultura sobrecarreguen l’aigua de nutrients el delicat ecosistema. La desforestació destrueix el sòl en petites partícules que arriben al mar arrossegats per la pluja formant una capa de sediments a la superfície de l’aigua que impedeix a les algues unicel·lulars rebre la quantitat necessària de radiació. El petroli té conseqüències molt dures pel corall ja que afecta a la taxa de creixement i la reproducció. Les llanxes i les maniobres militars poden destruir en un moment el creixement de corall.
És necessari salvaguardar els esculls de corall degut a la seva importància ja que:
· Els esculls de corall són vitals per a les indústries de la pesca i el turisme de les illes i àrees costeres que beneficien. Esculls saludables contribueixen a la formació d’hermoses platges de sorra blanca. La pesca en l’escull, duta a terme amb cura, produeix peix i mariscs comercialment valuosos per als restaurants i per al consum local. En un informe de 1998, el Departament d’estat de Estats Units va estimar que la indústria de turisme relacionada a l’escull té un valor anual de 90 bilions de dòlars per a les illes del carib.
· Medecines utilitzades en tractaments de dolences cardíaques i algunes formes de càncer foren descobertes en els esculls de corall i nous compostos obtinguts del corall actualment mostren potencial com a potents agents antimicrobians i antivirals per combatre malalties en el futur.
· A nivell global, la qualitat de vida en el planeta blau depèn d’oceans saludables, i la salut dels oceans en gran part depèn de la salut, productivitat i diversitat dels esculls coral·lins.
Canvi climàtic.
El canvi climàtic ha provocat en els darrers anys un augment de les temperatures dels oceans i també l’increment de l’acidesa a l’aigua produïda per la pujada de diòxid de carboni a l’atmosfera. Els darrers 400 anys el creixement coralí ha estat estable, però segons Glenn Death, expert de l’Institut Australià de Ciències Marines, a partir del 1990 la barrera va començar a experimentar canvis en els nivells de calcificació i en una caiguda del creixement, també afirma que al 2050 deixarà de créixer si no es prenen mesures al respecte. Els efectes del canvi climàtic es comencen a notar en el corall. Majoritàriament són dos, la baixada de la calcificació i el descoloriment dels coralls observats pels satèl·lits de la NASA “Terra” i “Aqua”.
La calcificació és un procés per produir carbonat de calci (CaCO3) utilitzat pel corall com un exoesquelet i al morir es queda aquest carbonat que serveix de estructura base per altres coralls. Si la producció de carbonat de calci disminueix el corall viu no tindrà tant exoesquelet i quan mori no hi haurà tanta estructura per altres coralls això és un dels motius de perquè es produeix un decreixement. El motiu per qual disminueix la calcificació és degut a l’increment de CO2, una part del diòxid de carboni es dissol a l’aigua reaccionant i formant àcid carbònic. L’àcid carbònic reacciona amb el calci formant ions bicarbonat d’aquesta manera es redueix la concentració d’ions carbonats que són aquells que utilitza el corall per formar els seus esquelets. Els esculls més afectats per l’acidesa són els que es troben en aigües fredes i profundes ja que el carbonat de calci es dissol cada cop a profunditats menors. Per una altra banda l’augment de la concentració de CO2 a l’aigua pot beneficiar a algunes algues i plantes marines ja que suposaria una estimulació per aquestes.
Els coralls són animals colonials que viuen en una simbiosi mutualista amb algues unicel·lulars dinoflagel·lades, les zooxantel·les. Les algues proporcionen una part de l’aliment que produeixen al corall i aquest proporciona a les algues els nutrients produïts per la secreció dels residus del metabolisme de l’animal. Els coralls necessiten viure en unes condicions de temperatura, salinitat i radiació solar molt especifiques per poder mantenir la seva simbiosi.
Per què es trenquen aquestes condicions òptimes? La resposta és perquè amb un augment de la temperatura l’activitat fotosintètica de l’alga baixa. Com augmenta la temperatura augmenta la radiació, això provoca que les algues siguin més susceptibles a la fotoinhibició, és a dir redueixen l’activitat fotosintètica. Si l’alga no pot produir menjar es trenca la simbiosi i les algues marxen o moren. En aquesta situació el corall es veu blanquinós perquè podem observar l’esquelet calcari a través dels seus teixits transparents, ja que la coloració que veiem és la de les zooxantel·les. Sense l’alga el coral deixa de rebre la major part de la seva nutrició. Les conseqüències són la manca de creixement i de reproducció, unida a una sensibilitat més elevada de patir malalties. El corall pot arribar a morir per inanició o per la radiació ultravioleta, que am la simbiosi present captaven les algues per realitzar la fotosíntesis.
La causa d’aquesta interrupció de la simbiosi desemboca en el descoloriment del corall com hem dit, tot això prové per un augment de la temperatura mitja a l’estiu, amb 1’5ºC ja és suficient per observar el fenomen, o bé per una prolongació de l’estrès tèrmic durant unes setmanes o mesos. Tot i així no totes les especies reaccionen en el mateix moment. Si l’augment de la temperatura és lleuger i és presenta en períodes curts no afecta a totes les especies de corall, només algunes reaccionen al descoloriment, això suposaria que segons l’espècie de l’alga el corall tindria un marge de tolerància major o menor a una altre espècie.
La desaparició dels coralls es veuria reflectida en la mort de l’ecosistema, tant per l’erosió de l’estructura calcària dipositada des de fa milers d’anys com per la desaparició de les nombroses espècies de peixos i altres animals que viuen molt lligats al corall.
L’adquisició de dades és necessària per comprendre els canvis a la barrera coral·lina australiana per poder crear i provar models matemàtics que serveixen per predir com evolucionaran els esculls al llargs dels propers anys. Aquestes dades es capten a través d’uns sensors flotants col·locats als esculls que poden captar moltes dades diferents a temps real. Tota aquesta informació és enviada a la QSPF (Queensland Parallel Supercomputing Foundation) entre d’altres poden captar canvis de temperatura, moviments de corrents i d’altres que poden servir per teixir una xarxa d’informació d’una zona i enviar les dades sobre una xarxa inalàmbrica. Un repte que és d’una dificultat elevada i més tenint en compte que l’aigua salada és corrosiva i en medis tropicals afavoreixen el creixement de vida biològica a la superfície.
Com hem vist els esculls pateixen ràpids i irreparables danys per activitats costeres i terrestres del ésser humà. La severitat d’aquesta destrucció per tot el planeta ha esdevingut la causa per a que el Departament D’Estat d’Estats Units, i les Nacions Unides, per difondre consciència sobre aquest seriós problema ambiental, hagin declarat el 1997 com “Any Internacional de l’Escull” i el 1998 com “Any Internacional dels Oceans”. Experts pronostiquen que als esculls del món els hi queden menys de cinquanta anys de vida, i temen els possibles impactes d’això a l’atmosfera global.
En resposta a la crisi, moltes illes i nacions han començat a participar en les International Coral Reef Initiatives, formant grups locals per treballar cap a la conservació. Malauradament, moltes vegades les solucions reals del problema entren en conflicte amb els interessos a curt termini dels governs i la indústria.
El canvi climàtic ha provocat en els darrers anys un augment de les temperatures dels oceans i també l’increment de l’acidesa a l’aigua produïda per la pujada de diòxid de carboni a l’atmosfera. Els darrers 400 anys el creixement coralí ha estat estable, però segons Glenn Death, expert de l’Institut Australià de Ciències Marines, a partir del 1990 la barrera va començar a experimentar canvis en els nivells de calcificació i en una caiguda del creixement, també afirma que al 2050 deixarà de créixer si no es prenen mesures al respecte. Els efectes del canvi climàtic es comencen a notar en el corall. Majoritàriament són dos, la baixada de la calcificació i el descoloriment dels coralls observats pels satèl·lits de la NASA “Terra” i “Aqua”.
La calcificació és un procés per produir carbonat de calci (CaCO3) utilitzat pel corall com un exoesquelet i al morir es queda aquest carbonat que serveix de estructura base per altres coralls. Si la producció de carbonat de calci disminueix el corall viu no tindrà tant exoesquelet i quan mori no hi haurà tanta estructura per altres coralls això és un dels motius de perquè es produeix un decreixement. El motiu per qual disminueix la calcificació és degut a l’increment de CO2, una part del diòxid de carboni es dissol a l’aigua reaccionant i formant àcid carbònic. L’àcid carbònic reacciona amb el calci formant ions bicarbonat d’aquesta manera es redueix la concentració d’ions carbonats que són aquells que utilitza el corall per formar els seus esquelets. Els esculls més afectats per l’acidesa són els que es troben en aigües fredes i profundes ja que el carbonat de calci es dissol cada cop a profunditats menors. Per una altra banda l’augment de la concentració de CO2 a l’aigua pot beneficiar a algunes algues i plantes marines ja que suposaria una estimulació per aquestes.
Els coralls són animals colonials que viuen en una simbiosi mutualista amb algues unicel·lulars dinoflagel·lades, les zooxantel·les. Les algues proporcionen una part de l’aliment que produeixen al corall i aquest proporciona a les algues els nutrients produïts per la secreció dels residus del metabolisme de l’animal. Els coralls necessiten viure en unes condicions de temperatura, salinitat i radiació solar molt especifiques per poder mantenir la seva simbiosi.
Per què es trenquen aquestes condicions òptimes? La resposta és perquè amb un augment de la temperatura l’activitat fotosintètica de l’alga baixa. Com augmenta la temperatura augmenta la radiació, això provoca que les algues siguin més susceptibles a la fotoinhibició, és a dir redueixen l’activitat fotosintètica. Si l’alga no pot produir menjar es trenca la simbiosi i les algues marxen o moren. En aquesta situació el corall es veu blanquinós perquè podem observar l’esquelet calcari a través dels seus teixits transparents, ja que la coloració que veiem és la de les zooxantel·les. Sense l’alga el coral deixa de rebre la major part de la seva nutrició. Les conseqüències són la manca de creixement i de reproducció, unida a una sensibilitat més elevada de patir malalties. El corall pot arribar a morir per inanició o per la radiació ultravioleta, que am la simbiosi present captaven les algues per realitzar la fotosíntesis.
La causa d’aquesta interrupció de la simbiosi desemboca en el descoloriment del corall com hem dit, tot això prové per un augment de la temperatura mitja a l’estiu, amb 1’5ºC ja és suficient per observar el fenomen, o bé per una prolongació de l’estrès tèrmic durant unes setmanes o mesos. Tot i així no totes les especies reaccionen en el mateix moment. Si l’augment de la temperatura és lleuger i és presenta en períodes curts no afecta a totes les especies de corall, només algunes reaccionen al descoloriment, això suposaria que segons l’espècie de l’alga el corall tindria un marge de tolerància major o menor a una altre espècie.
La desaparició dels coralls es veuria reflectida en la mort de l’ecosistema, tant per l’erosió de l’estructura calcària dipositada des de fa milers d’anys com per la desaparició de les nombroses espècies de peixos i altres animals que viuen molt lligats al corall.
L’adquisició de dades és necessària per comprendre els canvis a la barrera coral·lina australiana per poder crear i provar models matemàtics que serveixen per predir com evolucionaran els esculls al llargs dels propers anys. Aquestes dades es capten a través d’uns sensors flotants col·locats als esculls que poden captar moltes dades diferents a temps real. Tota aquesta informació és enviada a la QSPF (Queensland Parallel Supercomputing Foundation) entre d’altres poden captar canvis de temperatura, moviments de corrents i d’altres que poden servir per teixir una xarxa d’informació d’una zona i enviar les dades sobre una xarxa inalàmbrica. Un repte que és d’una dificultat elevada i més tenint en compte que l’aigua salada és corrosiva i en medis tropicals afavoreixen el creixement de vida biològica a la superfície.
Com hem vist els esculls pateixen ràpids i irreparables danys per activitats costeres i terrestres del ésser humà. La severitat d’aquesta destrucció per tot el planeta ha esdevingut la causa per a que el Departament D’Estat d’Estats Units, i les Nacions Unides, per difondre consciència sobre aquest seriós problema ambiental, hagin declarat el 1997 com “Any Internacional de l’Escull” i el 1998 com “Any Internacional dels Oceans”. Experts pronostiquen que als esculls del món els hi queden menys de cinquanta anys de vida, i temen els possibles impactes d’això a l’atmosfera global.
En resposta a la crisi, moltes illes i nacions han començat a participar en les International Coral Reef Initiatives, formant grups locals per treballar cap a la conservació. Malauradament, moltes vegades les solucions reals del problema entren en conflicte amb els interessos a curt termini dels governs i la indústria.
Conclusió:
Com hem pogut veure en el desenvolupament dels diferents apartats d’aquest treball els esculls de corall tenen una gran importància a nivell ecològic i econòmic.
Malgrat la gran importància dels esculls hi ha molt poca consciència social al respecte, i la situació és greu, hem descrit anteriorment la situació de perill en la que es troben els esculls i també els grans riscos que comporta l’alarmant ritme d’extinció del corall.
El corall és un principi fonamental a nivell ecològic i la seva extinció tindria repercussions a nivell global degut a la seva importància com a ecosistema i degut a les relacions amb els organismes i amb altres ecosistemes.
A nivell econòmic el corall és una font de riquesa amb intensa activitat i també seria nefast la pèrdua d’aquest recurs en aquest sentit.
Malgrat tot, la situació política i social, i el fet que en molts casos els danys en els esculls siguin irreparables dificulta el poder revertir la situació i sembla que condemna el futur dels esculls amb tot el que això comportarà.
La conclusió sembla ser que davant d’una situació tant alarmant la millor resposta per part nostre seria la divulgació i conscienciació, i esperar que els tímids esforços, d’alguns sectors i col·lectius, dirigit a salvaguardar el corall i ha intentar recuperar els esculls tingui èxit i siguin fructuosos.
Degut a les limitacions que presenta el guió del treball i els requeriments del mateix, hem cregut oportú cenyir-nos al guió a l’hora d’entregar el treball escrit, però de cara a aportar el nostre granet de sorra en la divulgació i per poder afrontar el tema amb més profunditat hem creat aquest blog.
Com hem pogut veure en el desenvolupament dels diferents apartats d’aquest treball els esculls de corall tenen una gran importància a nivell ecològic i econòmic.
Malgrat la gran importància dels esculls hi ha molt poca consciència social al respecte, i la situació és greu, hem descrit anteriorment la situació de perill en la que es troben els esculls i també els grans riscos que comporta l’alarmant ritme d’extinció del corall.
El corall és un principi fonamental a nivell ecològic i la seva extinció tindria repercussions a nivell global degut a la seva importància com a ecosistema i degut a les relacions amb els organismes i amb altres ecosistemes.
A nivell econòmic el corall és una font de riquesa amb intensa activitat i també seria nefast la pèrdua d’aquest recurs en aquest sentit.
Malgrat tot, la situació política i social, i el fet que en molts casos els danys en els esculls siguin irreparables dificulta el poder revertir la situació i sembla que condemna el futur dels esculls amb tot el que això comportarà.
La conclusió sembla ser que davant d’una situació tant alarmant la millor resposta per part nostre seria la divulgació i conscienciació, i esperar que els tímids esforços, d’alguns sectors i col·lectius, dirigit a salvaguardar el corall i ha intentar recuperar els esculls tingui èxit i siguin fructuosos.
Degut a les limitacions que presenta el guió del treball i els requeriments del mateix, hem cregut oportú cenyir-nos al guió a l’hora d’entregar el treball escrit, però de cara a aportar el nostre granet de sorra en la divulgació i per poder afrontar el tema amb més profunditat hem creat aquest blog.
No hay comentarios:
Publicar un comentario
Nota: solo los miembros de este blog pueden publicar comentarios.